Inicio > ¿Qué leer?, Lucha de clases > “Panrico, una història de lluita obrera i dignitat”: Isabel Benítez, Homera Rosetti

“Panrico, una història de lluita obrera i dignitat”: Isabel Benítez, Homera Rosetti

trabajadores-de-panrico-protestan-para-pedir-la-retirada-del-ereOferim a mode d’avançament editorial el darrer capítol del llibre ‘Panrico, la vaga més llarga’, del qual són autores les col·laboradores de la Directa Isabel Benítez i Homera Rosetti, i que ressegueix els vuit mesos de conflicte laboral en aquesta planta.

Quan la vaga de Panrico va arribar als 8 mesos ja va fer història. Des de l’inici de la Transició –amb conflictes com el de Laforsa, a Cornellà, o la tèxtil Fontanals, a Terrassa– no es viia una vaga tan llarga. La determinació de les treballadores i treballadors de la fàbrica de Panrico a Santa Perpètua de la Mogoda va agafar tothom per sorpresa l’octubre del 2013, ara fa tres anys.

Sota el lema “Zero, zero: Zero acomiadaments, zero retallades”, van aturar de forma indefinida la producció de donuts i bollycaos a la planta catalana davant d’un ERO devastador. El Comitè de vaga va mantenir un pols amb la direcció de la companyia, que jugava amb el Govern d’Artur Mas de la seva banda, i a cop d’assemblea van aturar els intents de CCOO, sindicat majoritari a la planta, d’aturar la lluita.

El llibre Panrico, la vaga més llarga, obra de les col·laboradores de la Directa Isabel Benítez i Homera Rosetti, recupera ara aquesta història. Una història explicada de forma apassionada, i des de baix, per les seves protagonistes. Un relat agredolç, també, ja que finalment els Tribunals van donar llum verda a l’ERO i la majoria de les vaguistes serien acomiadades. No obstant això, el conflicte de Panrico, a parer de les autores, “deixa fonamentalment una lliçó de dignitat i de lluita”. “Sense voler fer política, hem fet política. Sense voler ser revolucionaris, ho hem sigut”, explicava un treballador, mirant enrere.

La vaga més llarga també posa sobre la taula la necessitat de recuperar un sindicalisme de classe i combatiu. Un sindicalisme basat en la participació directa, a través de les assemblees, com es viu a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) o durant el conflicte de les contractes de Movistar; un sindicalisme que trenqui definitivament amb la cultura del pacte i la negociació i aposti per portar el conflicte laboral al carrer, als barris, més enllà de les empreses.

Panrico, la vaga més llarga neix d’una col·laboració d’Edicions del 1979 i la Directa, arran de les cròniques que es van publicar en aquest mitjà informant del conflicte laboral. Presentem a mode d’avançament el darrer el darrer capítol del llibre, que planteja la necessitat d’un canvi de paradigma en camp de les lluites pels drets laborals, evidenciat en conflictes de gran abast, com el de Panrico. Les autores presentaran el llibre aquest dimarts, 11 d’octubre, a a les 7 de la tarda a la seu del Col·lectiu Ronda (c/Trafalgar, 50. Barcelona).

Apunts per a un sindicalisme de combat

En plena vaga dels tècnics de Movistar, el president de la CEOE, Joan Rosell, demanava “ajudar” els sindicats perquè siguin “forts i potents”, i evitar així moviments “assemblearis”. La gran patronal s’havia espantat amb la gran mobilització de la Marea Blava de Movistar i el que podia representar: un punt d’inflexió de la crisi que viu l’actual model sindical, pactista i més còmode per als seus interessos. “No podem quedar-nos sense interlocutors fiables i preparats”, assegurava Rosell a les mateixes declaracions, per afegir-hi a continuació: “La negociació col·lectiva és un bé comú de tots i això s’ha de pagar”, ja que seria “catastròfic” que desaparegués.

El conflicte de Panrico —així com el de Movistar, TMB i tants altres— són expressions contundents de la crisi d’uns sindicats que, en lloc d’impulsar les lluites, les intenten frenar i aïllar per preservar el paper de grans sindicats en un ja fallit Pacte Social. Per això, alarmada per les lluites que s’organitzen des de baix, ha de sortir la gran patronal espanyola a defensar la negociació col·lectiva i la burocràcia sindical. Perquè, sí, la patronal no defensa les organitzacions que històricament han representat els treballadors i treballadores; defensa els buròcrates: homes i dones que les han usurpat en benefici propi i n’han pervertit el sentit original d’instruments de lluita i transformació social. Quan el 15M clamava “Ningú no ens representa” també es referia a ells.

El que intenta reivindicar aquest llibre és tot el contrari. La història d’homes i dones que, davant els conflictes plantejats a les seves empreses, no han optat per una sortida dòcil i negociada, sinó que han plantat cara a l’empresa i, si ha calgut, al Govern i al mateix sindicat. Per fer-ho s’han valgut de la seva valentia i creativitat, però també d’aquells instruments de lluita i lliçons que ens ha llegat la història del moviment obrer i que formen part de la memòria col·lectiva dels pobles. Instruments i, sobretot, lliçons dels quals fem tot seguit algunes pinzellades.

L’esgotament del capitalisme i la mort del Pacte Social

En els darrers temps el capitalisme ha experimentat un problema de sobreacumulació molt agut. El capital té cada vegada menys àmbits d’inversió prou rendibles per obtenir els beneficis desitjats. D’aquí que les empreses optin per deslocalitzar les produccions i pressionin els governs —Europa n’és un bon exemple—per imposar polítiques d’ajustament i austeritat que impliquen menys drets per a la mà d’obra assalariada (i, per tant, més beneficis empresarials). Quan Antonio Garcia de Panrico arriba a la conclusió que “el problema no és Panrico, és el sistema”, es refereix a això. Quan s’imposa el neoliberalisme, no és en absolut realista pensar que el model de creixement amb redistribució és possible, el model en què s’ha basat el Pacte Social i, per tant, la majoria de les societats europees des de la postguerra fins als anys setanta. Aquest Pacte Social és mort; és un teatre per justificar el paper dels actors.

Avui només existeix una guerra social que implica retallades de drets, el tancament de fàbriques i acomiadaments. Panrico és un bon exemple d’aquesta evolució del sistema econòmic a casa nostra. Aquest panorama obliga a donar definitivament per morta l’estratègia sindical de les centrals majoritàries de gestionar el “mal menor” i a refermar l’aposta per un sindicalisme alternatiu i de combat. Experiències com les que s’han relatat en aquest llibre demostren que sí hi ha alternativa.

Del conflicte laboral al conflicte social

En aquesta etapa de crisi del capitalisme reapareix la necessitat de recuperar la funció revolucionària del sindicalisme que reivindicava Marx. L’experiència demostra que la lluita econò- mica concreta del sindicat al lloc de treball és limitada i, fins i tot, poc efectiva. Per això s’ha d’intentar si més no vincular al conjunt de la classe treballadora de la zona i s’ha d’estendre a la lluita social d’altres col·lectius del territori. D’aquesta manera, es fa inevitable polititzar la lluita i unir les reivindicacions d’un grup de treballadors i treballadores al del conjunt de la societat, que també pateix les conseqüències d’un sistema econòmic deshumanitzat. Sense una perspectiva anticapitalista el sindicat està condemnat a morir, com està passant en l’actualitat. Conflicte rere conflicte.

Només vinculant el conflicte laboral —per la defensa de llocs de treball, salaris o condicions laborals— al social el sindicat recupera el seu caràcter transformador en un sentit ampli. De fet, a començament del segle XX Lenin distingia clarament entre “vagues econòmiques” i “vagues polítiques” en funció del seu paper en el procés revolucionari, que va assolir el seu punt àlgid l’octubre de 1917. La lluita obrera a Miniwatt és un bon exemple d’aquesta politització del conflicte, des de les primeres vagues —durant la darrera etapa del franquisme— fins a les darreres, quan afrontaven l’inici d’una altra etapa: la desindustrialització de Catalunya.

El deteriorament de les condicions de vida en el capitalisme és desigual però d’abast mundial. Per aquest motiu el punt de vista internacionalista és imprescindible. Nodrir-se de les experiències i anàlisis realitzats en cada etapa històrica arreu del planeta ajuda a situar el conflicte local dins d’una lògica que va molt més enllà de la productivitat d’una fàbrica en una població concreta. El viatge de les treballadores de Sintel a l’Argentina, per exemple, va marcar la perspectiva d’una lluita històrica a l’Estat espanyol.

També l’establiment de llaços entre treballadors i treballadores de diferents zones geogràfies amb objectius comuns ajuda a enfortir els conflictes. Allò que es diu que la unió fa la força. Seguint aquesta premissa, els treballadors i treballadores de la planta de Roca a Settat (Marroc) van contactar amb els de la planta de Gavà —seu principal de la multinacional catalana—“buscant una resposta internacional unitària dels treballadors”, explica un escrit de la secció sindical de la CGT en aquesta planta. A partir d’aquí es va desenvolupar un treball de solidaritat i de suport mutu que va donar lloc a una vaga de 60 dies de la planta marroquina que va acabar en victòria: un augment del 13,6% del sou i la creació d’una secció sindical que va guanyar 6 dels 7 delegats escollits. La consciència de classe és una de sola.

Unitat d’acció i tolerància zero al sectarisme

Superar les sigles i dotar-se d’instruments de lluita transversals a tot el col·lectiu afectat per un conflicte ha demostrat ser una estratègia molt efectiva en nombroses lluites. La crida a la unitat d’acció a l’inici de la lluita pels dos dies en TMB i el llançament del Comitè de Descansos va ser el punt de partida per evitar el sectarisme i crear dinàmiques unitàries i participatives de tots els conductors i conductores, fet que va limitar l’atac directe a la lluita de les direccions de CCOO i UGT. Una simple aturada de 4 hores i la percepció per part de l’empresa que el moviment no era controlat per les centrals majoritàries els va obligar a escoltar les reivindicacions de la plantilla i a seure a negociar. És en aquest moment que la contundència i decisió dels representants de les treballadores va agafar per sorpresa la direcció de TMB, que havia infravalorat la capacitat de mobilització del Comitè de Descansos.

A més, els espais unitaris faciliten la participació de col·lectius solidaris i l’extensió de la lluita. Aquesta lliçó la van aprendre, probablement una mica tard, els i les vaguistes de Panrico, que van acabar imposant assemblees setmanals quan el conflicte estava ja bastant avançat.

Protesta de trabajadores de Panrico en defensa de sus puestos de trabajo. Barcelona, 18 de octubre de 2013 [ALBERT GARCIA]

Protesta de trabajadores de Panrico en defensa de sus puestos de trabajo. Barcelona, 18 de octubre de 2013 [ALBERT GARCIA]

Tot el poder a les assemblees

Una assemblea forta és, sens dubte, la clau de l’èxit de qualsevol conflicte. A través de l’assemblea s’assegura la participació de totes les persones implicades en la lluita i el suport al carrer de les decisions preses democràticament i col·lectivament. L’assemblea ha de decidir l’estratègia que cal seguir en cada moment, i ha de ratificar qualsevol proposta d’acord i de negociació posada sobre la taula. A més, és la millor arma per combatre el sindicalisme pactista i permetre que s’expressin les seves contradiccions a partir de fets concrets, davant de tothom.

Així ho defensa l’històric sindicalista de Telefònica i fundador de Co.Bas a Barcelona, Laurentino González: “La peça clau a les empreses és recuperar les assemblees. Sintel va ser això precisament, una assemblea permanent”. En el cas de Panrico, tot i que la dinàmica assembleària es va imposar amb el conflicte molt avançat, va ser determinant per al manteniment del pols a l’empresa i a les direccions sindicals, fins i tot després de la sentència desfavorable de l’Audiència Nacional espanyola.

El control obrer i la superació del discurs de la “productivitat”

Les diferents burgesies insisteixen en una lluita ferotge entre si, que anomenen competitivitat en un context de lliure mercat. I en aquest marc intenten convèncer els sindicats que no poden augmentar els salaris, o fins i tot han de reduir-los, i que han de tancar plantes o línies de producció per garantir la supervivència de l’empresa. En el moment que les direccions sindicals fan seu el discurs de la “productivitat” canvien automàticament de bàndol i deixen de representar els interessos dels treballadors i treballadores. Per què la població ha de pagar les conseqüències de la incapacitat dels capitalistes? Per què hem de fer nostra la seva crisi? Nombroses experiències històriques demostren que si una empresa no és productiva, si no serveix, aleshores hi ha altres alternatives, com ara l’expropiació perquè passi a funcionar sota control obrer.

A l’Argentina existeix una xarxa d’empreses recuperades arran de la crisi del 2001 —com les fàbriques Brukman i Zanon o l’Hotel Bauen—i a Veneçuela també hi ha avui nombroses experiències. I si ens remuntem enrere en la història trobem precedents importantíssims en les ocupacions de fàbriques a la Itàlia de la dècada de 1920 o a partir del maig francès. Però això només passa quan es trenca amb el principi del respecte a la propietat privada i es comença a implicar la població en la planificació de l’economia. Dones i homes “de carn i ossos” Durant l’elaboració d’aquest llibre hem sentit i llegit les veus dels protagonistes de la lluita de Panrico. Homes i dones valentes en continu combat contra la resignació, però al cap i a la fi persones de “carn i ossos”, que també reconeixien la por i la incertesa que els va acompanyar durant el conflicte. En el magnífic text Els obrers de la Fiat —subtitulat Homes de carn i ossos— Antonio Gramsci surt en defensa dels obrers de la fà- brica de Torí (Itàlia) que tornen a la feina després d’una lluita fallida: “No hem d’abusar massa de la resistència i de la virtut del proletariat; es tracta d’homes comuns, homes reals, subjectes a les mateixes debilitats comunes de tots els homes comuns que es poden veure als carrers, bevent a les tavernes, parlant en grups a les places, que tenen fam i fred, que es commouen en escoltar plorar els seus fills i quan senten les seves dones lamentar-se’n amargament”.

“Tots tenim por”, reconeix Cornelia Rodríguez, incansable lluitadora del Comitè d’Empresa d’HP, “però salta una espurna i ens mobilitzem”. Perquè a més de les tristeses i les amargors no oblidem que “la lluita és ràbia, però també dóna alegria”, hi afegeix Isabel Garnika, un referent de la lluita per la sanitat pública

Font: La Directa

Pròleg del llibre: “Panrico: com els rics ens volen treure el pa”: Vidal Aragonès

El llibre es pot adquirir a https://edicionsdel1979.cat/
  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: