Inicio > ¿Qué leer?, Lucha de clases > “Panrico: com els rics ens volen treure el pa”: Vidal Aragonès

“Panrico: com els rics ens volen treure el pa”: Vidal Aragonès

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra força creixent.
“Tot explota pel cap o per la pota”
Ovidi Montllor

 

Entre l’inici de la lluita de Laforsa i el final dels efectes de la lluita de Panrico passen 40 anys. La primera se situa en el moment de màxima expressió de la lluita obrera; la segona en la finalització d’una etapa de reflux. La primera, en l’inici de la fi del franquisme; la segona, en el trencament amb el bipartidisme clàssic. La primera, en el moment de màxima conquesta de drets laborals i la segona, acabades d’aprovar les més dures contrareformes laborals. La primera, la protagonitza una classe obrera homogènia; la segona, una classe obrera atomitzada. Aquestes són les grans diferències entre les dues vagues més llargues de la història del país en tota una empresa i en un centre de treball.

Encara que el context polític, social i sindical eren força diferents fa quaranta anys podem trobar més coincidències de les que imaginaríem: “O tots o cap”, és a dir, una visió clara de no sacrificar ningú per veure si pot continuar la resta, sinó que tots lluitem quan n’ataquen un; resposta contundent a través de la vaga indefinida; acció combinada entre la representació legal (unitària) i el mètode assembleari; xarxa de suport externa amb l’esquerra combativa; caixes de resistència; agitació i propaganda més enllà dels centres de treball. En definitiva, utilització dels mètodes clàssics del moviment obrer en els conflictes laborals. És fonamental analitzar algunes de les qüestions que determinen el diferent context entre ambdues lluites. Essencialment, podríem parlar de consciència política, consciència de classe i
composició de la classe treballadora.

Difícilment es pot trobar un altre moment en la història del país amb la classe treballadora tan polititzada com l’any 1975, quan es tenia la visió que l’acció política podia canviar la realitat material. En l’actualitat vivim en un d’aquells moments estranys de la història en què “la crisi es produeix quan el vell no acaba de morir i quan el nou no acaba de néixer”, que deia Bertolt Brecht; sense voler que esdevingui conclusió gramsciana: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquests clarobscurs sorgeixen els monstres”. Si bé existeix una gran radicalització en alguns sectors de la societat (fonamentalment entre la petita burgesia i la joventut), la situació de la classe treballadora és més complexa. S’ha produït un gir a l’esquerra que ha trencat amb una hegemonia de la socialdemocràcia durant més de 30 anys, però això no ha significat una participació massiva del conjunt de la classe treballadora. Segurament en la consciència i opció política s’imposa encara voler tornar al model econòmic i social de les darreres dècades i no pas trencar amb el règim i el procés polític que el va generar.

De fet, aquesta visió sobre la possibilitat de tornar a la realitat del postfranquisme i el felipisme està alimentada en bona mesuraper una manca d’identificació de classe. Més enllà del seu efecte, hauríem d’identificar les causes d’aquest desarrelament classista: l’ascensor viscut per tota una generació, que si bé no suposa en general canviar de classe, sí es transforma en una millora de les condicions materials de vida mai conegudes abans. Alhora, hem de tenir en compte també la renúncia de bona part de l’esquerra històrica i de les direccions dels sindicats majoritaris. No afavoreix la consciència de classe que des de les organitzacions progressistes es contribueixi a la confusió usant termes alternatius a “classe treballadora”, com ara “precariat”, “classe mitjana empobrida”, “extraradi”, “ciutadans”… És molt fàcil d’entendre-ho: una ciutat com Cornellà no és una ciutat dormitori sinó una població obrera; un operari d’arts gràfiques no és “precariat” sinó proletariat; qui treballa cosint a casa per a grans multinacionals del tèxtil és autoexplotada, no pas emprenedora. Som classe treballadora.

Evidentment, l’atomització actual de la classe treballadora dificulta la seva  participació en les mobilitzacions. Treballadors i treballadores convertits en autopatrons com a falsos autònoms, contractes administratius, falsos becaris, treballadors i treballadores immigrants exclosos del permís de treball, interins, temporals… I tot això en una realitat en què el contracte temporal és hegemònic i la contractació indefinida no genera cap seguretat fruit de l’existència de l’acomiadament lliure i de baix cost. Les limitacions actuals a l’hora de lluitar tenen el seu origen també (i en gran mesura) en la renúncia d’algunes direccions sindicals. D’això sobretot parla aquest llibre: de la classe treballadora, dels seus mètodes de lluita, de les renúncies de les direccions dels sindicats majoritaris.

Per entendre per què les pàgines següents parlen de lluites combatives i renúncies sindicals des d’una perspectiva de classe, cal analitzar les seves autores, Isabel Benítez i Homera Rosetti. Ambdues dones procedeixen del periodisme. Del que fa de la seva professió compromís polític, del que fa acció política amb el periodisme compromès. Totes dues fa anys que donen suport actiu a bona part de les grans lluites laborals d’aquest país. És difícil no trobar-les a les manifestacions o grups de suport del sectors més combatius del sindicalisme. En aquest llibre també expressen en bona mesura les seves maneres de fer: compromís revolucionari, el rigor en l’anàlisi, la manca de sectarisme, la visió materialista i el posicionament de classe. No sé per què tinc la sensació que no serà la darrera obra que escriuran juntes. La seva humilitat i la seva sinceritat porta les autores a definir el text com “una història parcial, apassionada i explicada des de baix”. Els hem d’agrair, tant a les autores com a l’editorial, l’interès de parlar de la classe treballadora d’una manera protagònica en un moment en què la ideologia dominant la situa en una posició subalterna, com un subjecte bufònic o en un imaginari estereotipat pel consum i la cultura de masses.

L’obra comença amb una contextualització del conflicte en el moment econòmic i social i una anàlisi profunda de la realitat dels sindicats majoritaris. Ens expliquen com la direcció de l’empresa s’adapta a règims polítics i tendències econòmiques: del col·laboracionisme amb el franquisme a donar cabuda a un germà d’Artur Mas, passant per la falsa modernitat del felipisme; del desarrollisme franquista a l’economia especulativa del segle XXI. El text no es basteix únicament d’una manera lineal o a partir de la construcció de l’antagonisme, sinó que es transforma en un full de ruta sobre els mètodes tradicionals del moviment obrer en les grans lluites: sindicalisme combatiu com a guspira, vaga general, assemblea, traïció de la burocràcia, caixa de resistència, autoorganització, extensió del conflicte…, i sobretot el Comitè de Suport. La seva existència supleix en bona part la pèrdua de tradicions en el moviment obrer amb el fil roig de les lluites que mai perderen les organitzacions polítiques revolucionàries.

La jurisdicció social apareix gairebé sempre en el conflicte laboral. De vegades és utilitzada per evitar-lo; en d’altres és la darrera barricada de lluita. Cal entendre que la legislació laboral -és l’expressió de la correlació de forces de cada moment cosificat com a llei. Les grans conquestes normatives no són un regal del Parlament ni estan relacionades amb el creixement econòmic; són, normalment, expressió de com les lluites i mobilitzacions determinen la lletra del que després les institucions burgeses concretaran en forma de llei. Al nostre país, la vaga de la Canadenca o les grans mobilitzacions dels anys 70 van determinar les més importants conquestes laborals. Pel que fa als tribunals, fan un exercici interpretatiu de la llei, ara bé, hem de tenir clar que en els grans conflictes laborals les sentències les fan magistrats i magistrades però la seva execució es farà efectiva gràcies a la lluita i consciència dels que lluiten. El millor exemple d’això darrer pot ser el conflicte de Coca-Cola a Fuenlabrada: ràpidament es pot trobar la diferència que hi ha entre una lluita en què les direccions sindicals no s’oposen a la voluntat dels treballadors i les treballadores i una altra en què fan de tap.

La direcció que pren el moviment sindical és la qüestió fonamental a l’hora d’aconseguir derrotes i victòries en les lluites laborals. En aquest llibre es fa un relat comparatiu de lluites en què la direcció es veu obligada a lluitar (en què té poc marge per frenar mobilitzacions), en què s’oposa però no ho aconsegueix totalment i en què actua directament contra els treballadors i treballadores que volen lluitar. La darrera és la realitat actual de la direcció dels sindicats majoritaris. El  sindicalisme de la concertació ha jugat un paper determinat en les darreres dues dècades, en què l’eix de la negociació ha estat desregular a canvi de lleugers increments retributius. Això ha funcionat parcialment coincidint amb una etapa de creixement econòmic i, en general, baixos nivells de desocupació. L’actual etapa es caracteritza per alts nivells de desocupació i precarització. Mentre que l’Estat i la patronal han trencat el Pacte Social, les direccions sindicals majoritàries mantenen un inútil compromís de concertació. No té sentit complir un pacte quan l’altra part l’ha trencat.

Més enllà del paper de renúncia de les direccions dels sindicats majoritaris, també cal analitzar per què hi pot haver derrotes quan tenim direccions combatives. Correlació de forces i construcció d’un bloc que vagi més enllà dels treballadors i les treballadores directament afectats és una qüestió de mínims. A l’altre extrem resulta també necessari combatre l’argumentació que la lluita no serveix, ja que és falsa i poruga. No lluitar és una derrota per si mateixa, de manera que la mobilització conscient i participativa és la única alternativa que té el moviment obrer.

En moltes ocasions la literatura sobre les lluites del moviment sindical mostra els seus protagonistes com a robots més que no pas com a persones de carn i ossos. No és el cas d’aquest treball: les autores ens mostren una gran vaga que es viu amb molta intensitat emocional i humana i en què trobem persones valentes que pateixen, gaudeixen, tenen por i són superades per la incertesa.

Es compleix casualment el 20è aniversari de la vaga dels estibadors de Liverpool: van sortir a defensar els seus companys, no van deixar la vaga i van seguir al piquet. Van rebre la solidaritat internacional, que no va ser suficient, però, davant l’actitud de les direccions sindicals de fora del port que els van deixar sols. Allò va ser una derrota, una gran derrota, però que ha estat fonament de moltes petites victòries que arriben fins avui: un sindicat mundial, un local social a Liverpool i l’eterna dignitat de qui va protagonitzar la lluita. Ni en la vaga de Liverpool ni en la de Panrico es va voler renunciar a res i es va rebre el suport i l’acompanyament de qui defensa els nostres interessos de classe. El conflicte sorgeix quan els rics ens volen treure el pa. I el mateix any de la lluita de Liverpool va morir l’Ovidi, aquell que ens va cantar a “Tot explota pel cap o per la pota” que “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Aquesta és la resistència ideològica d’aquells i  aquelles que, sense renúncies, han mantingut viva la flama de l’internacionalisme i la lluita de classes. De les cendres sempre se’n pot esperar unaguspira i serà en les petites fogueres on cremarem l’egoisme, l’individualisme, la competència i l’explotació… i construirem un món nou on els homes i les dones siguin els únics amos dels seus destins.

Vidal Aragonés
(Cornellà de Llobregat, setembre de 2015)

_________________________________________

La lluita de les treballadores i treballadors de Panrico suposa un clar exemple de dignitat i valentia contra una lògica econòmica i social inhumanes. Es tracta d’un conflicte que irromp en una etapa d’atac als sectors de la classe treballadora que havien conquerit les millors condicions laborals durant les darreres dècades. En aquest context, la vaga indefinida que es convoca l’octubre de 2013 a la fàbrica de Panrico a Santa Perpètua de la Mogoda (Barcelona) agafa tothom per sorpresa. Sota el lema ‘Zero acomiadaments, zero retallades’, mantenen un pols de fins a vuit mesos amb la direcció de l’empresa però també amb el govern d’Artur Mas i la direcció del sindicat majoritari a la planta, CCOO, i protagonitzen la vaga més llarga coneguda des de la transició. A partir de la lluita de Transports Metropolitans de Barcelona pels dos dies de descans (2008), el conflicte de Coca-cola a Fuenlabrada i la vaga de les plantilles externalitzades de Telefònica-Movistar (2015), Panrico: la vaga més llarga intenta recuperar alguns dels elements clau a l’hora d’obtenir derrotes i victòries en les lluites laborals.

Pròleg: Panrico: com els rics ens volen treure el pa
(Vidal Aragonès)………………………………………………………………………………………… 9

Panrico: una aportació a la memòria obrera………………………………………………. 17

Capítol “Zero-zero”…………………………………………………………………………… 25
Una crisi financera, capitalista, sistèmica……………………………………………….. 27
Els impactes al mercat de treball i el rol de les institucions
públiques……………………………………………………………………………………………….. 32
Trencament del pacte social i la crisi del sindicalisme de la
concertació……………………………………………………………………………………………. 38
Estratègies de lluita: de la concertació a les plataformes de suport
mutu sociolaboral……………………………………………………………………………….. 49

De Costafreda a Bimbo: la lluita de classes a Panrico………………………. 51
Sobre la consolidació d’un negoci familiar. Naixement i
metamorfosi del sindicalisme de classe (1962-1998)……………….. 55
La gran multinacional catalana: deslocalització, concentració,
concertació (1998-2005)…………………………………………………………………… 66
La primera reestructuració Costafreda…………………………………………….. 67
El canvi de la cultura sindical a Panrico………………………………………….. 69
L’hora dels voltors: deute, descapitalització i traïció (2005-2015)….. 71
Apax Partners (2005-2010)…………………………………………………………. 72
El primer pla estratègic dels voltors……………………………………………… 72

Oaktree Capital Management (2010-2015): el pla de viabilitat dels voltors…… 77
L’operació Gila: “És l’hora d’alarmar”………………………………………….. 82
Un epíleg provisional: Bimbo………………………………………………………………….. 88

Cronologia de la lluita de Panrico………………………………………………………………… 91

La vaga més llarga (des de la Transició)………………………………………………………. 105
La “prèvia”………………………………………………………………………………………….. 107
Comença la vaga……………………………………………………………………………………….. 111
La primera traïció: el pacte de l’ERO……………………………………………………….. 113
Les assemblees i la relació entre els tres comitès………………………………….. 116
La caixa de resistència, l’autoorganització i l’extensió social……………… 120
L’ERO, a judici, i la vulneració de la vaga, al Parlament…………………….. 125
La sentència de l’Audiència Nacional espanyola i la resistència………. 131
Reflexions sobre la vaga i les seves conseqüències……………………………….. 134
La direcció de Panrico va jugar fort i brut……………………………………….. 135
La Generalitat, gran aliada de l’empresa…………………………………………. 136
El sindicat, la gran decepció……………………………………………………………….. 138
La judicialització del conflicte……………………………………………………………. 139
La unió de la plantilla va ser la seva força………………………………………. 140
La doble lluita de les treballadores de Panrico…………………………………. 142
L’extensió i la solidaritat van fer possible la resistència………………… 145
El conflicte laboral era un conflicte global………………………………………… 147

Panrico, Coca-Cola i la defensa del dret de vaga………………………………… 149
Els jutges posen fre a la reforma laboral………………………………………………….. 154
Tres aspectes tombats de la reforma…………………………………………………………. 157
Breu història del conflicte de Coca-Cola…………………………………………………. 161
La victòria de Fuenlabrada als tribunals…………………………………………………. 165
La vaga de Santa Perpètua era legal………………………………………………………….. 177
Les “ombres” de la sentència de Panrico………………………………………………….. 179
La “traïció” de CCOO…………………………………………………………………………………. 181

La plusvàlua no ha mort: de TMB a Movistar…………………………………….. 185
Coca-Cola i Panrico: un sindicat i dos destins……………………………………….. 188
Diferents estratègies davant la traïció de les direccions sindicals……. 196

La imatge de marca: un arma de doble tall…………………………………………….. 198
TMB, Movistar i Panrico: la centralitat de la lluita per sobre de les
sigles……………………………………………………………………………………………………….. 202
“La vida són 2 dies”………………………………………………………………………………… 205
La revolta de les escales: “Nosaltres lluitem, nosaltres negociem!”…. 209
Les taules de negociació……………………………………………………………………………. 217
El paper de la campanya electoral…………………………………………………………….. 219

Apunts per a un sindicalisme de combat…………………………………………. 225
L’esgotament del capitalisme i la mort del Pacte Social……………………… 226
Del conflicte laboral al conflicte social…………………………………………………….. 227
Treballadores del món, unim-nos……………………………………………………………… 228
Unitat d’acció i tolerància zero al sectarisme…………………………………………. 229
Tot el poder a les assemblees………………………………………………………………………. 229
El control obrer i la superació del discurs de la “productivitat”………… 230
Dones i homes “de carn i ossos”…………………………………………………………………. 231

Annex documental…………………………………………………………………………. 233
Annex I. Anunci de contractació publicat a La Vanguardia
Española el 19 de setembre de 1972…………………… 235
Annex II. Anunci de finalització obres de la planta de Panrico
a Santa Perpètua publicat a La Vanguardia
Española el 6 d’abril de 1966…………………………….. 237
Annex III. Acta provisional III Assemblea General Coordinació
Laboral i Suport Mutu 15M……………………………….. 239
Annex IV. Acord del SIMA de desconvocatòria de la vaga del
10 d’octubre de 2013…………………………………………. 259
Annex V. Resoluciones Asamblea de Trabajadores de Panrico
en huelga…………………………………………………………… 263
Annex VI. Comunicat de 66 afiliats de CCOO davant els fets de
Via Laietana……………………………………………………… 267
Annex VII. Correspondència entre Enrique Lillo i la Federació
Agroalimentària de CCOO (Feagra)………………….. 273
Annex VIII. Carta a la CONC firmada por 64 afiliados/as a CCOO
de Panrico en Sta. Perpetua de la Mogoda………….. 313
Annex IX. La escandalosa complicidad de Felip Puig con
la patronal de Panrico exige una respuesta………… 317

Annex X. Voces de las mujeres……………………………………………… 323
Annex XI. Panrico: un any després de la vaga, segueix la lluita… 335
Annex XII. Cronograma. Recull de lluites laborals referenciades
amb esdeveniments de context (1962-2015)…………………………. 339

Epíleg: El preu de la pau social………………………………………………………………………… 341

 

El llibre es pot adquirir a https://edicionsdel1979.cat/

Categorías:¿Qué leer?, Lucha de clases Etiquetas:
  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: