Inicio > Psicología marxista > “Les arrels filosòfiques i antropològiques de la «psicologia cultural» de Jerome Bruner”: Josep Maria Domingo Curto

“Les arrels filosòfiques i antropològiques de la «psicologia cultural» de Jerome Bruner”: Josep Maria Domingo Curto

El psicóleg nord-america Jerome Bruner, nascut a Nova York I’any 1915, ha esdevingut amb el pas del temps un dels patriarques vius més consolidats i respectats de tota la psicologia mundial. I això no ha estat per casualitat. El seu caràcter inquiet, entusiàstic, alegre i quasi infantil, podríem dir, per la seva gran capacitat de sorprendre’s davant dels descobriments més insignificants realitzats per les ciències humanes, l’han dut a explorar amb infatigable constancia la ment humana des de les perspectives més innovadores o inversemblants. Però, juntament amb aquesta amplitud de mires, que s’escau perfectament amb els seus trets caracteriológics, potser el nom i l’obra de Jerome Bruner no haurien tingut el ressò internacional que han acabat adquirint si no hagués estat, en primer lloc, perquè ha sabut envoltar-se dels prohoms de les ciències i les lletres més eminents de la segona part del segle xx (Jakobson, Chomsky, Quine, Luria, Miller, Piaget, Sartre, Oppenheimer, Bohr, Tinbergen, Gombrich, Searle, Von Neumann, etc.), així com de sòlids col·laboradors que l’han acompanyat en les seves aventures científiques; i, en segon lloc, perquè ha sabut trobar el veritable sentit pràctic i humanístic de la ciència psicològica amb aportacions crucials en els terrenys de la percepció, l’evolució mental, la instrucció pedagògica, I’autoconsciència o la psicologia popular i transcultural, entre d’altres. Cal afegir, tanmateix, que probablement la difusió i el reconeixement de la seva obra haurien estat encara més notables si Bruner no hagués topat amb un enemic tan poderós i resistent dins el seu propi camp de batalla, com és la psicologia acadèmica hegemònica d’inspiració positivista.

De fet, el gruix deis seus representants -adequadament adoctrinats en els principis de cientificitat, objectivitat, quantificació, contrastació i altres, que ha estandarditzat la filosofia neopositivista- no han deixat mai de considerar la figura intel’lectual de Bruner com un cas atípic (per no dir extravagant) dins la mateixa psicologia; justament pel fet que no s’ha deixat sotmetre a la requisitòria de l’Acadèmia i ha practicat, autònomament, un tipus d’analítica mental que als seus ulls és eclèctica, incontrastable, difusa, altament especulativa i, per tant, metafísica. Però aquests retrets, que per uns poden ésser considerats com a altament reprotxables, per altres poden semblar, per contra, absolutament honorables i dignificants. Efectivament, quan de debò es creu que la ment humana té quelcom d’inaprehensible a causa de la seva immensa complexitat, i que difícilment és reduïble a versions simplificades de models mecanicistes que ignoren els vincles que la uneixen amb l’entorn social i cultural, pretendre escrutar-la amb unes eines rudimentaries (o inadequades) per fer front a la gran diversitat de registres amb què funciona pot semblar, sense cap mena de dubte, foil i incomprensible. Per tant, que Bruner s’hagi vist impulsat a transgredir les fronteres disciplinàries i a capbussar-se en aigües aparentment estranyes a la psicologia, com ara la primatologia, l’antropologia, la jurisprudència, la història, la lingüística, la narratologia o la crítica literaria, entre d’altres, per llençar hipòtesis genèriques ,i provisionals sobre l’arquitectura profunda que engrana tota la dinàmica mental humana és, més aviat, una manera de procedir que diu molt a favor de qui la practica i, sobretot, de qui és capaç d’exercitar-la. Que això impliqui I’ús d’estris conceptuals de molta potencia abstractiva i, fins i tot, de conjectures heurístiques de factura metafísica no és pas motiu d’escandalitzar-se, ja que prou ens ha demostrat la historia de la ciència que hi ha hagut hipòtesis metafísiques (com l’evolucionisme o l’atomisme premodern) que han fecundat moltes més teories cientificopositives, en comparació amb d’altres que -com la neopositivista- s’han mostrat molt més estèrils i limitadores.

“Les arrels filosòfiques i antropològiques de la «psicologia cultural» de Jerome Bruner”

Temps d’ educació  Barcelona 1999, n. 20, primer semestre; p. 27-57

  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: