Comentari del llibre Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat. Diversos autors, Pròleg de Josep Manel Busqueta, Ed. Tigre de Paper, 2016.

Són molt pesants aquestes moles d’or i de plata. Quant pesarien, calculades en sang? Guaicaipuro Cuatémoc

Qui pot comprar el cel… és un recull de textos, com el seu subtítol indica, sobre la propietat privada i el treball assalariat que ens permet abordar debats de gran importància a l’hora d’analitzar críticament el capitalisme i pensar un horitzó emancipador. El llibre editat amb molta cura per Tigre de Paper no és però una antologia de textos acadèmics sinó un recull amb una clara voluntat política tant pel tipus d’articles que han seleccionat com pel format del llibre. Qui pot comprar el cel… és un d’aquells llibres que caben a la butxaca de la jaqueta, que es porten a sobre, per ensenyar als amics, per discutir, que es llegeix a cara de gos robant-li uns minuts a la pausa per dinar o abans d’entrar a la feina, al transport públic… els articles breus així ho permeten. És un d’aquells llibres que hauria de canviar de mans sense parar.

La propietat privada i el treball assalariat són tant antics com el capitalisme. El llibre que ens ocupa, però, aconsegueix actualitzar el debat sobre la lluita de classes: incorpora la qüestió ecològica, l’opressió de les dones i el racisme, dimensions que no es poden deslligar de la construcció d’una societat que pretengui superar la preeminència del capital i les seves relacions socials.

El llibre el podríem dividir en tres grans apartats: 1) la propietat dels recursos naturals, 2) el treball assalariat i la seva explotació a escala internacional i 3) l’emancipació de la classe treballadora i les lluites en defensa dels recursos naturals. La diversitat dels relats és la potència d’aquest llibre que ens mostra una humanitat colonitzada pel capitalisme i el seu universal enfrontament de classe en la defensa i reconstrucció del comú. Des del Gran Cabdill amerindi Seatlle fins els i les treballadores del tèxtil bengalís, passant pels activistes contra l’extracció privada i contaminant de potassa al Bages, el ventall de personatges d’aquesta història sobre l’expropiació capitalista és diversa, multicultural i travessada de moments històrics i contextos geogràfics diferents. L’explotació, i els mecanismes que l’acompanyen com l’opressió de gènere, l’espoli del medi ambient o la financiarització i establiment de la deutecràcia, és el fil que connecta la lluita de Chico Mendes per la defensa de la selva amazònica amb les reivindicacions de les dones treballadores per la igualtat de gènere, passant per la denúncia de l’espoli colonial que fa el cacic indígena de les tribus del Carib Guaicaipuro Cuatémoc.

La propietat privada com a base de l’explotació

L’explotació no és una possibilitat pels capitalistes sinó una necessitat intrínseca al mode de producció mercantil-capitalista. El fruit del benefici privat, que actua com a motor del desenvolupament econòmic capitalista, no és altre que l’explotació del treball aliè. En aquest procés, hi juga un paper central el treball reproductiu domèstic, que encara avui recau majoritàriament sobre les dones sense cap mena de reconeixement econòmic ni social, marca del patriarcat imperant en la nostra societat. Aquesta forma de distribució de la riquesa produïda concedeix que l’excedent, en mans del capitalista, pugui esdevenir una nova inversió, ineludible per seguir vius en mig d’una dinàmica de competència. Això permet al capital una reproducció ampliada, mentre la classe treballadora queda condemnada a ser la subministradora de força de treball.

Ara bé, l’explotació de l’home per l’home, amb la consegüent pèrdua d’autonomia i l’amputació de les potencialitats humanes que suposa l’alienació no és un fenomen de cap manera natural. No és fruit d’una inamovible repartició de rols en el sí de la societat on necessàriament hi haurà sempre treballadors alienats per propietaris que se’n beneficien. L’explotació té la seva base en la propietat privada dels mitjans de producció. El capitalista pot explotar l’obrer perquè l’obrer no posseeix el necessari per produir els seus mitjans de vida. Aquesta relació de poder a part de social és històrica, apareix amb el sorgiment del capitalisme sota unes condicions concretes i res fa pensar que no pugui ser modificada en un futur proper.

La propietat privada és una institució que apareix amb l’establiment de les societats de classes. Aquesta pren la seva forma legal més avançada a mesura que sorgeixen, en el desenvolupament del mode de produir capitalista, les necessitats dels propietaris d’establir un marc legal que institueixi de jure la protecció que permeti l’apropiació de l’excedent i posterior acumulació a partir de l’explotació. La simbiosi entre l’explotació i la propietat privada queda establida.

En contra del que defensa la darwiniana selecció natural de l’economia clàssica burgesa, l’aparició del capitalisme és un procés de gran violència i imposició a sang i foc, amb la participació directa de l’Estat, d’unes normes i estrats socials que posen fi a l’anterior mode de produir feudal i les seves institucions tot confrontant les lluites populars que sorgiren al voltant de la defensa del comú. Què és l’acumulació originària -terme amb el que Karl Marx caracteritza el sorgiment del capitalisme al Regne Unit-, sinó la reacció contra les múltiples i prolongades lluites populars per la defensa dels bens comunals que es produeixen arreu d’Europa durant la baixa edat mitjana? Aquesta contrarevolució també va servir, com explica Silvia Federici (pàg. 173-196), per disciplinar el cos de la dona sota el pretext de la cacera de bruixes. No és el proletariat, al cap i a la fi, el resultat d’aquesta contrarevolució?

Pel que fa a la legalitat de la propietat privada i el seu establiment, Josep Manel Busqueta ens recorda en l’excel·lent pròleg del llibre la contradicció viscuda en plena Revolució francesa. La idea liberal, segons la qual la propietat privada és la garantia de la llibertat -idea que en certa mesura traeix l’esperit igualitarista de la il·lustració i que acabarà prevalent després de la contrarevolució termidoriana-, es confronta amb el que Robespierre defensava amb fermesa sobre el sotmetiment de la propietat a la primera llei social que és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans d’existència. És evident que el capitalisme no compleix amb aquesta primera llei social -exigència il·lustrada bàsica- i la propietat privada esdevé la clau de volta que sosté un mode de produir basat en l’explotació dels homes i les dones legalment lliures que no tenen, però, res més per viure que la seva pell: la venda al millor postor de la seva capacitat de treballar.

Per superar aquesta idea propietarista de la llibertat liberal, Alba Carosio (pàg. 217) proposa una bella definició del socialisme com a horitzó emancipador: “El socialisme significa la preeminència del fet social, i d’aquesta manera també del que és solidari i del que és humà per damunt del que és crematístic, en contra del capitalisme, que té com a centre el guany i l’individualisme i prioritza la competitivitat. S’oposa a la separació entre el públic i el privat, que legitima l’explotació particular de la vida. Socialisme significa compromís amb una idea forta d’igualtat, no relacionada amb la propietat o els drets civils, que divergeix de la idea liberal que afirma que “tots som iguals davant la llei”, i com deia Marx, allí comença la desigualtat perquè som desiguals en la realitat. L’objectiu és la igualtat substantiva i no merament formal, això significa la transformació de tot l’ordre social cap a un ordre desjerarquitzat i desmercantilitzat. Es proposa superar el valor econòmic com a mesura de la vida social i de l’intercanvi entre els éssers humans, incloent en el valor social l’imperatiu ètic de reproducció de la vida humana”.

Més enllà de l’explotació i la propietat privada

Dit això, però, no podem deixar passar l’oportunitat, tractant la qüestió de la propietat privada i el treball assalariat, de fer una advertència per a navegants, especialment destinada a aquells que somnien i lluiten per assolir aquest horitzó d’emancipació: L’abolició de la propietat privada és condició necessària però no suficient de la superació del mode de produir capitalista, basat en l’explotació. Al llarg del segle XX han existit models socials no capitalistes com els experimentats en l’antiga Unió Soviètica que malauradament van quedar molt lluny de l’emancipació humana tot i l’abolició de la propietat privada i la seva substitució per la propietat estatal. Raya Dunayevskaya advertia ja als anys 40 del segle passat que «no són els títols de propietat ni les motivacions individuals el que distingeix diferents règims econòmics fundats sobre l’explotació sinó els mètodes de producció o la manera d’extraure el plustreball»¹. En les economies centralitzades de l’òrbita de la URSS, apunta Frédéric Monferrand, seguia existint «la separació total dels treballadors i els mitjans de producció, la despossessió complerta del control dels productors sobre la producció i la subjugació a la producció per la producció a la que estaven sotmesos. Aquestes tres condicions es reunien en la Unió Soviètica, on els mitjans de producció eren propietat de l’Estat, qui alhora controlava l’ús de la força de treball, on el coneixement tecnològic i d’organització necessari per la producció estava en poder dels planificadors i dominava els treballadors sota la forma objectiva del maquinisme i on la producció dels mitjans de producció industrials primava abastament sobre la producció dels mitjans de consum. El treball era totalment alienat».

Michael Lebowitz aborda aquesta qüestió al seu text sobre la jornada laboral capitalista i la jornada laboral socialista recollit a Qui pot comprar el cel (pàg. 221-228). Després d’apuntar com sota el règim capitalista el temps de vida esdevé temps pel capital més enllà de la mera jornada laboral, ens crida l’atenció sobre el següent: “L’explotació no és l’únic problema. També existeix la manera com la producció deforma els i les treballadores. En el lloc de treball capitalista, el i la treballadora treballa en funció dels objectius del capital, sota el control del capital i on la producció està organitzada d’una manera que no permet als i les treballadores desenvolupar les seves capacitats, sinó que té com a únic objectiu realitzar guanys. “Tots els métodes per desenvolupar la producció mutilen al treballador i fan d’ell un obrer parcial”, emfatitza Marx referint-se al capitalisme, “degraden i alienen a l’obrer les potències intel.lectuals del procés laboral”. Es a dir, que el procés de producció capitalista ens mutila com a éssers humans. La vida al centre de treball capitalista és una vida en la qual ens ordenen des de dalt, on no som res més que eines que manipula el capital per realitzar guanys”. La descripció que fa Lebowitz de les condicions de treball sota el capitalisme no difereixen gaire de les condicions de treball sota la planificació centralitzada estatal soviètica.

Lebowitz presenta les característiques del que hauria de ser la jornada laboral en una societat socialista on “la riquesa que els i les treballadores han produït existeix per satisfer la necessitat del treballador de desenvolupar-se”. Els centres de treball es regirien per la presa de decisions democràtica on els i les treballadores decideixen quin és el nivell de treball necessari, pensant en la satisfacció de les propies necessitats i les de la comunitat. A més, apunta Lebowitz, “en una societat socialista, reconeixem explícitament que una part del nostre treball necessari és a la llar” i “també inclou el treball que es requereix per autogovernar les nostres comunitats”. Més endavant afegeix, “la diferència [amb la jornada capitalista] no és només quantitativa. Més aviat, és sols a través de la nostra activitat, la nostra pràctica o el nostre protagonisme que podem desenvolupar les nostres capacitats”.

El paper de la praxi és central en el procés emancipador, possiblement l’element més important en aquest camí que va de la consciència a la llibertat. Juntament amb una concepció del treball com activitat que transforma alhora que auto-transforma. Creiem que aquesta aproximació és molt més rica que la reducció malauradament habitual que fa certa crítica d’aquesta noció en abstracte sense adonar-se que preten universalitzar un treball que es redueix a la cotilla que suposa la relació social capitalista. No és el mateix treball lliure que treball subsumit al capital.

A partir d’aquests elements, que es troben en el llibre, sobretot en la seva vessant més pràctica de la lluita política, podem abordar alguns debats d’actualitat que òbviament no podem fer més que esmentar. El primer fa referència a la robotització de la producció i a certa visió tecno-optimista del desenvolupament científic segons la qual la proliferació d’aquests avenços permetrà fer front als grans problemes de la humanitat (la fam, la pobresa, l’envelliment de la població, etc.) deixant de banda que aquest procés es realitza dins d’un marc de relacions capitalistes que no es transcendeixen amb la simple substitució del treball humà per robots. Ens dona la sensació que a vegades es cau en un cert mecanicisme amb l’argument sobre la flexibilització i automatització de la producció com a embrió de l’autodestrucció del capitalisme per la tendència a produïr mercaderies cada vegada menys valuoses. Robert Kurz (pàg. 99) peca d’aquest biaix en el seu text La persona flexible: “Amb la flexibilització total, el capitalisme no resol la seva crisi, sinó que es condueix certament a si mateix ab absurdum i demostra que ja només és capaç de desfermar energies autodestructives”. El capital, en canvi, pot seguir vivint i superant les seves barreres adaptant-se a taxes de creixement desiguals, amb una endurida competència que deixi fora de joc molts capitalistes però que no acabi mai amb el capital en general.

Tornant a l’il·luminador text sobre Dunayevskaya, Monferrand apunta: “els treballadors han mostrat històricament una forta hostilitat respecte al procés d’automatització de la producció, desitjant més aviat que el treball prengui la forma d’una activitat lliure que permeti a cadascú desenvolupar les seves capacitats. Els treballadors mostren que l’automatització no constitueix una tendència objectiva a la socialització de les forces productives prefigurant una forma de cooperació comunista sinó un factor suplementari d’alienació”.

Aquesta noció de treball com activitat lliure, podria desbloquejar el debat que enfronta la proposta de renda bàsica i la proposta de treball garantit? El problema no és més aviat la manca d’un marc socialista on la producció, a part de cobrir les necessitats materials i espirituals, promogui el desenvolupament humà? Hem vist el paper que juga la propietat privada en l’explotació capitalista, la importància de superar aquest marc jurídico-institucional, alhora que es democratitzen les empreses i les decisions sobre què produir i com produir es prenen col·lectivament en base a les necessitats socials individuals i de la comunitat.

En aquest procés transformador, quin paper pot jugar el model cooperatiu? Segurament un de molt important en tant que permeten imaginar i demostrar que altres formes d’organitzar la producció són possibles. Les cooperatives, ens diu Rosa Luxemburg (pàg. 237-239), “especialment en el camp de la producció, constitueixen una forma híbrida enmig del capitalisme. Es podrien descriure com a petites unitats de producció socialitzada dins de la forma de canvi capitalista”.

Aquest tema però no ha estat exempt de debats aferrissats entre els seus defensors i els defensors de la planificació econòmica centralitzada al voltant del sector públic. Creiem però que ara per ara el gran enemic de les cooperatives es troba més a prop del que ens pensem. Aquest enemic és el mercat. Luxemburg aprofundeix: “Les cooperatives de productors només poden sobreviure dins de l’economia capitalista si troben la manera de suprimir per algun mitjà la contradicció capitalista entre el mode de producció i el mode d’intercanvi, la qual cosa sols s’aconseguirà alliberant-se artificialment de la influència de les lleis de la lliure competència. El seu èxit dependrà del fet que s’assegurin per endavant un cercle constant de consumidors, és a dir, que s’assegurin un mercat constant”.

Per dir-ho més clar, la xarxa de cooperatives -i de l’economia social i solidària- ha de transcendir el mercat si no vol acabar fagocitada pel propi mercat. La llei del valor segueix operant, no hi ha un enfora: el mercat i la competència empenyeran les cooperatives a reduir costos, ser més eficients, etc. si no aconsegueixen una xarxa suficientment àmplia per assolir l’autonomia necessària des d’on començar a establir models de distribució no mercantils. Tot i l’escala local, projectes com el de barri cooperatiu de Sants poden ser exemples del que aquí plantegem. Les cooperatives han de ser finançades i proveïdes per altres cooperatives, i, alhora, han de subministrar els seus productes, si són productes de consum final, a cooperatives de consum. El paper que pot jugar aquí el sector públic és vital donat que pot legislar per afavorir aquests models de propietat no privada i pot des de les empreses públiques contribuir a reforçar aquesta xarxa cooperativa.

L’explotació com a motor del capital i la lluita de classe com història de la humanitat

Si alguna cosa queda clara amb la lectura del llibre de marres, és que el capital ha aconseguit un nivell d’internacionalització sense precedents arribant fins els racons aparentment més inaccessibles i ocupant elements de les nostres vides fins fa poc llunyans de les urpes del mercat. La globalització ha permès al capital el que David Harvey anomena una expansió horitzontal -cap a nous espais urbans i geogràfics- i una expansió vertical -cap a àmbits del sector públic o de la vida privada-. La tant atrotinada i no sempre ben utilitzada acumulació per despossessió.

Però el llibre també ens mostra com la lluita de classes opera a nivell internacional. Les múltiples i variades lluites contra l’extractivisme en defensa del medi ambient, per la igualtat de gènere, contra el racisme, per l’assoliment de millores laborals i de les condicions de vida, per la defensa de formes de propietat i producció cooperatives, etc. són el nervi del llibre. El capitalisme com a sistema-món d’àmbit planetari està enfrontat per un contrincant universal com és la classe obrera. Les diverses històries de lluita exposades a Qui pot comprar el cel ens mostren la gran heterogeneïtat d’aquest subjecte històric que és la classe treballadora i les seves múltiples i imaginatives formes de resistència amb el denominador comú de l’oposició a l’explotació.

En el capitalisme les crisis es produeixen sempre per excés

A diferencia d’anteriors formacions socials històriques, el mode de produir capitalista es caracteritza perquè les seves crisis es produeixen sempre per excés de producció i no per defecte o manca de recursos.

En la seva paràbola del diposit d’aigua, un text difós en els cercles anarquistes i socialistes de finals del segle XIX, l’escriptor utòpic Edward Bellamy, descriu una terra on els més llestos se les empesquen per construir un dipòsit d’aigua. Aquest eixerits anomenats capitalistes no volen deixar l’aigua de manera altruista a la resta de persones tot i la situació de sequera que travessa la regió. Els capitalistes, però, organitzen tot el món per tal que treballin per ells en les diferents tasques necessàries per omplir el dipòsit d’aigua, un dipòsit que casualment té el nom de Mercat. Els capitalistes paguen als treballadors 1 cèntim per cada cubell d’aigua abocat dins del dipòsit. En canvi, el preu de venda del cubell d’aigua és de 2 cèntims. D’aquesta diferencia rau el guany del capitalista, fruit de l’explotació del treball aliè en règim salarial. No cal ser tant llest com els capitalistes per adonar-se que tard o d’hora la plusvàlua que roben als treballadors no es podrà realitzar, no superarà la proba del mercat on la mercaderia es converteix en diner, i quedarà en forma d’aigua paralitzada dins del dipòsit. Si els treballadors tenen dret a consumir només mig cubell d’aigua per cada cubell d’aigua que produeixen, i els capitalistes no són prou nombrosos per consumir la resta, tard o d’hora el diposit vessarà. Quan el dipòsit és ple, els capitalistes deixen de contractar treballadors, aquests engrosseixen les files de l’atur (l’exèrcit de reserva) i deixen de consumir l’aigua perquè no tenen diners per comprar-la. Les vendes cauen i el guany s’esfuma. D’una banda tenim un capital excedentari en forma d’aigua (capital-mercaderia) i de l’altra una població assedegada que veu com l’aigua es perd vesant-se inútilment: “havien de patir set perquè hi havia massa aigua”.

Bellamy posa en boca d’un capitalista el que aquí pretenem explicar. Es una definició que fa pensar més aviat en una endevinalla: “Sembla que els nostres propis guanys han aturat els nostres guanys, i a causa dels guanys que hem adquirit, ja no en podem fer més. Com és que els nostres guanys han deixat de proporcionar-nos més guanys? Són els nostres guanys els qui ara ens empobreixen? Hem d’acudir als endevins, perquè ens ho puguin interpretar”. Els endevins són, és clar, els economistes. Enfudats en americanes de colors? Qui sap.

Bellamy evoca algunes de les teories del endevins d’aquella època: taques solars, excés de producció, manca de confiança. Que dirien els nostres moderns endevins en colors? Els dirien que han d’innovar en un sistema de subministrament d’aigua més modern per aconseguir produir l’aigua més barata i vendre el cubell a 1,5 cèntims per aconseguir una major quota de mercat i guanyar la cursa per la competència enfront de la resta de capitalistes. Per tal d’aconseguir reduir els costos, a part de la inversió en millores productives, els capitalistes haurien de pressionar a la baixa els salaris, pagar, per exemple, 0,75 cèntims en comptes d’1 cèntim per cubell d’aigua produït i mirar d’exportar a altres mercats donat que el mercat interior quedaria fortament deprimit per la menor demanda efectiva fruit de la caiguda salarial. Fent això, els endevins no farien gens malament la seva feina d’aconsellar els capitalistes. El problema és que els seus consells només són efectius si un sol capitalista els pot aplicar. Una altra de les tantes paradoxes del mode de produir capitalista és que el que es bo per un capitalista és dolent per la resta. Si un troba la manera de produir més barat elimina del mercat la resta d’empreses i si un paga menors salaris està reduint les compres de la resta de sectors o productes.

El cert és que, mirant el problema en el seu conjunt, la crisi no és més que una manera irracional de racionalitzar un sistema irracional com és el capitalisme. Fins que el capital no es deteriori el suficient, és a dir, es buidi per evaporació el dipòsit o es filtri l’aigua al subsol, no es reiniciarà una nova fase d’inversió que permetrà contractar treballadors i seguir amb el business as usual del guany capitalista. Mentrestant, sense cap mena de dubtes, els capitalistes, amb l’aigua sobrant “havien construït fonts i estancs amb peixos, on es banyaven ells i les seves mullers i fills, malbaratant l’aigua del dipòsit al seu plaer”.

Malauradament, avui en dia hem convertit els endevins en economistes de capçalera perquè ens bombardexin dia i nit amb el mantra de l’escassedat per excés. En canvi, en la faula de Bellamy el poble els etziva a aquests “espadatxins a sou”, com els anomenava Marx, un sonor: “Fora, malparits! Us burleu de nosaltres? L’abundància genera escassetat? No en surt res del molt?”. I els fan fora a pedregades.

Perquè no es burlin de vosaltres llegiu i compartiu Qui pot comprar el cel?

***

Ivan Gordillo és membre del seminari Taifa.