Inicio > Lucha de clases, Teoría crítica acumulada > «Ciència i tecnologia»: A. Lissidini

«Ciència i tecnologia»: A. Lissidini

Estudiar el capitalisme des d’una visió marxista, introduint-me en els conceptes d’acumulació de capital, divisió de classes, necessitat constant de creixement, plusvalor etc i, alhora, disposar d’una considerable quantitat de temps lliure (o suposat temps lliure) degut a la finalització del contracte laboral, fa que no em pugui estar d’intentar cercar relacions entre allò que he anat descobrint del funcionament, naturalesa i organització del sistema socioeconòmic actual i les experiències que he acumulat durant cinc anys treballant de becària a un grup de recerca d’una universitat pública catalana.

Si bé es coneix la complicada situació de la ciència pública en el nostre país, sovint es planteja aquest moment com el resultat directe de la crisi, que s’emporta per davant tot els sectors públics de la societat, entre d’altres la recerca científica. Però després d’analitzar amb detall el funcionament del sector científic institucional i de les dinàmiques del capitalisme, em passen pel cap, d’entrada, tres valoracions que m’agradaria compartir.

1. En primer lloc la suposada insostenibilitat de la recerca pública estatal (em referiré a la recerca en ciències de la salut, ja que és en la que tinc experiència). La indústria de la ciència mou una ingent quantitat de diners. Els projectes es valoren en milers i milions d’euros, els reactius i materials necessaris, al ser considerats d’alt valor afegit, assoleixen preus astronòmics (una palangana igual a la que puguem tenir totes a casa per a recollir la roba de la rentadora pot arribar a costar 40-50€ si la comprem com a grup de recerca a una de les distribuïdores de productes de laboratori), però també els congressos i fins i tot les publicacions son sempre extraordinàriament cars (publicar en una revista d’alt índex d’impacte pot costar fàcilment més de 1000€). Així, les inversions que requereixen aquests grups actius de recerca són extraordinàriament elevades. La pregunta, doncs, és directa; en què es materialitza tota aquesta inversió? On està el valor d’ús del que es produeix? Doncs bé, en altres països, amb una major capacitat productiva, el resultat de la recerca es transfereix a empreses per a que en facin un ús d’aquest coneixement. En aquest punt, però, entra en joc un factor ètic molt important i és que totes sabem quines són les dinàmiques perverses de les empreses de capital privat que es relacionen amb el sector productiu de la salut. Però en qualsevol cas aquest no és l’anàlisi d’ara. En el nostre país, en canvi, no hi ha empreses importants que es dediquin a aquest tipus d’activitat i les que hi havia es plantegen traslladar la seva activitat a fora (com és el cas de la Grífols, que té un peu ferm als EUA i un pràcticament marxant de Catalunya). En aquest sentit es van crear les spin-off, petites empreses sorgides a les universitats amb la intenció de donar sortida productiva a la recerca feta a les institucions públiques, on la plantilla és, generalment, membres de la pròpia universitat. Però com sempre, l’efecte va ser el contrari al suposadament esperat. La creació d’aquest model d’empresa va obrir les portes de la universitat al mercat, i les grans empreses van desembarcar dins les institucions, coaccionant-les i supeditant la seva activitat de recerca als interessos del capital. Arribats a aquest punt rescato la definició de l’Estat des de la visió marxista, en que aquest tindria una funció de legitimació i d’acumulació. Així, no seria descabellat considerar la recerca institucional com una eina de l’Estat (finançada amb diners públics) per a generar tecnologia i coneixements emprats després pel capital i, per tant, la seva participació en l’acumulació de capital privat, sense esperar res a canvi. I el més trist en països de l’economia perifèrica és que aquest capital privat ni tan sols es veurà reflexat en riquesa del propi país.

2. En segon lloc, cal tenir en compte que el món de la recerca (sobretot la institucional, la privada no hi entra tant aquí) guanya una complexitat major al afegir una moneda nova, que són les publicacions. Aquí entra en joc una maquinària complicada i sovint força perversa, i es que tan els grups, com les persones individuals que els conformen, es valoraran en funció de la seva capacitat per a publicar a revistes d’alt factor d’impacte (el seu capital són les seves publicacions). I el procés és similar al DMD’. Aquells grups que posseeixen un bon currículum de publicacions tindran accés a subvencions i projectes (de les úniques formes d’accedir a recursos econòmics) per tal de poder continuar fent recerca i, així, publicar-ne més. Això comporta unes dinàmiques pràcticament absurdes ja que, per una banda, grups petits i nous amb una elevada capacitat productiva (traduïda en la eficiència a l’hora de plantejar una hipòtesi i resoldre allò estudiat) no tenen recursos i han de tancar, mentre d’altres, apoltronats en la figura històrica de la recerca en aquest país (mèrits passats més que presents), reformulen les seves línies de recerca cap a aquelles en que publicar és ara per ara més atractiu i fàcil (no totes les línies de recerca són igual de reconegudes, i hi ha nombrosos factors externs que marquen les pautes a seguir, com poden ser empreses, campanyes públiques (La Marató), etc). Així, i especialment ara, a febrer de 2013, s’està produint una desertificació de la xarxa de grups de recerca a nivell institucional, i una concentració dels recursos econòmics en mans d’uns pocs que, tot i que no pugui ser del tot generalitzat, sovint prioritzen el fet de publicar a la rellevància real de les seves publicacions. Pervers. És en aquest sentit en que, lligat al punt anterior sobre el valor d’ús de la producció de la recerca pública, es produeix un fenomen de trasllat de riquesa econòmica (pressupostos per a la ciència) a riquesa en forma de publicacions i coneixement, que sovint s’acumula en estanteries o pàgines web. El preu per a accedir a aquestes publicacions per a consultar el contingut quedarà lluny de cobrir els costos assumits per les administracions públiques per a produir aquest coneixement.

3. Finalment una última anàlisi sobre la força de treball de la recerca pública en aquest país. Tot i no tenir les xifres exactes, és per totes conegut que tot i que el disseny experimental i les línies generals són traçades pels caps de grup, la feina de poyata (paraula que fa referència a les taules del laboratori), la realització dels experiments, les hores invertides per a obtenir resultats per a l’anàlisi científic de les dades, etc, de tot això se n’encarreguen, principalment, becaris predoctorals (a part d’incomptables tasques de docència que sovint passen desapercebudes). En aquest sentit m’atreviria a dir que si totes les becàries decidissin aturar-se alhora, la recerca pública del país frenaria en sec. I és en aquest món de la ciència (com a la resta d’esferes productives del sistema) en que precisament les treballadores són les que es troben en una situació més precària. Problemes amb les cotitzacions, sous més que precaris en els casos en que es cobren, desregulació total de les hores de treball, vacances, etc. I quin és el motiu d’aquest fenomen? Doncs una primera anàlisi assenyala per una banda el doble raser al que es veuen sotmeses les becàries durant tot el seu pas pels grups de recerca. En aquest sentit, no ets treballadora, sinó estudiant pre o postdoctoral, per tant “encara gràcies” que cobres. Sota l’excusa de la formació, les universitats aconsegueixen mà d’obra a preus molt baixos per a poder continuar en el seu model productiu, d’altra banda ineficient. Val a dir, i com ocorre en altres àmbits, que amb girar la vista cap a fora del país veiem com aquest és el mateix model dels grups de recerca a Itàlia i Grècia (en situacions encara més precàries que les d’aquí) però no a països com Dinamarca o Àustria, on els doctorands tenen unes condicions molt menys precàries i, entre d’altres, se’ls reconeix la formació i per tant la feina aportada a la recerca. En aquesta línia, a més, degut a la necessitat constant de “créixer” i no sortir de la roda, les becàries viuen sota la pressió de publicar. I per publicar acceptaran qualsevol condició. Durant els 5 anys al meu grup de recerca vaig ser conscient que si a mi em deien “treballaràs 12 hores al dia, vindràs tots els diumenges de l’any a posar cultius, hi haurà anys que no podràs fer més d’una setmana de vacances i dels festius oblida’t-en, t’ocuparàs de la formació de totes i cadascuna de les becàries noves que arribin i t’encarregaràs de les meves hores de docència i jo et pagaré 2000€ al més (imagineu! 2000€)” no ho hagués acceptat sota cap concepte. Però ho vaig acceptar, cobrant poc més de 900€, perquè la moneda de pressió era la publicació “… i jo et prometo que publicaràs almenys 5 articles” I cap dins… (val a dir que no n’he publicat ni un). És sota aquesta forma de coacció, “l’èxit futur”, que s’aconsegueix que les becàries acceptin les condicions de treball que tenen.

I aquí no es poden plantar les becàries i reivindicar unes millors condicions? Doncs és complicat per dos motius. D’una banda l’esmentat, que sota el prisma de la formació i el pagament amb publicacions és difícil reconèixer aquestes condicions d’explotació. D’altra banda, i el més complicat, és que existeix una desigualtat enorme en la capacitat de mobilització. En aquest sentit les becàries formen part d’una plantilla no fixe que estarà (majoritàriament) entre 4 i 8 anys com a treballadores de la universitat. En aquest sentit, les que tot just comencen entren il·lusionades als grups de recerca, se senten importants i orgulloses (normal) i creuen en el sacrifici per la ciència. Encara no coneixen el mecanisme intern i no estan per a plantar cara a un sistema al que encara no li han vist les dents. Les becàries dels darrers anys, de la fase final de la seva estada, estan en aquella fase d’haver passat per tot, haver sacrificat 3, 4, 5 anys de la seva vida i no estan disposades a posar en perill la seva carrera científica cercant un enfrontament amb les altes esferes que, pel seu compte, poden ser molt influents en la cerca d’un nou grup on treballar. Així, queda un grup reduït de becàries, que estan ja prou fartes de la situació en que es troben i encara no han invertit tant de temps com per a tenir por de llançar-lo per la borda. Però no són prou fortes, si més no encara.

Així doncs, fet un repàs ràpid per les meves experiències en el món de la recerca institucional des de la visió que he anat aprenent de la dialèctica de Marx identifico d’entrada ineficiència per manca de valor d’ús del producte, sector públic (Estat) fomentant i contribuint en l’acumulació del capital privat, especulació i sobreproducció en clau de publicacions, desertificació i concentració del capital en mans d’uns pocs grups, fluïdesa del coneixement (publicacions) cap a aquells sectors més rendibles, i divisió del treball i pèrdua de la capacitat de mobilització per pèrdua de consciència de les treballadores d’aquest àmbit productiu.

Cal fer una anàlisi més pausada, però d’entrada puc dir FANTÀSTIC EL PANORAMA, TU.

  1. Elisabet
    27/02/2013 a las 12:31

    Molt bona crítica, realment!!!

    I encara es queda curta amb alguns temes, (1) com l’antropocentrisme i l’ús descontrolat d’animals d’experimentació per al benefici humà, (2) com l’exposició a tòxics, cancerígens inclosos, i que no existeixin convenis de riscos laborals com en altres feines, en què quan una dona té constància d’un embaràs se li dóna una baixa directa per risc laboral. Realment, per el mateix motiu que desemascares (l’èxit de publicar) he vist dones embarassades treballant amb xilol, b-mercaptoetanol, metanol i una llarga llista…

    Felicitats Andrea, merci per compartir-ho amb nosaltres :) Bet.

  1. No trackbacks yet.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: