Inicio > Socio-ecología marxista > “Fracking, capitalisme i model energètic”: Carles Soriano

“Fracking, capitalisme i model energètic”: Carles Soriano

La fracturació hidràulica o fracking ha arribat a Catalunya generant un ampli rebuig degut als riscs mediambientals que comporta aquest mètode d’explotació d’hidrocarburs. Els riscs són, en síntesi, elevat consum d’aigua, contaminació d’aqüífers, sismicitat associada, alliberament de metà i generació de residus en superfície. Com no podia ser d’altra manera, les nombroses entitats mobilitzades han centrat les seves queixes i han interposat el recursos corresponents davant la Generalitat basant-se en el impacte ambiental del fracking.

És ben sabut que la industria extractiva és de les més agressives, no només amb el medi ambient sinó amb l’esser humà. En aquest sentit, és il·lustrativa una visita al panorama actual del sud-oest de la península ibèrica que és la zona de la Terra amb la concentració més elevada de sulfurs metàl·lics i ha estat objecte d’una intensa activitat extractiva durant el darrer segle: pobles sencers abandonats, mines a cel obert abandonades, embassaments d’aigües tòxiques i pobresa endèmica. La ciutat de Detroit mostra un panorama similar, per bé que multiplicat per 10 pel fa al volum de població afectada i traslladat a un altra sector de la producció capitalista, la industria de l’automoció. Detroit ha perdut el 63% de la població respecte als anys 90, el 45% de la població actual és analfabeta i barris sencers son inhabitables per manca de serveis. Quan una munió d’experts i politics s’omplen la boca parlant de sostenibilitat i de que cal pensar en les generacions futures convé girar la vista enrere per mirar com les gasta el capital i el seu sistema i quin és el panorama que deixa rere el seu pas. No cal dir que si al mon occidental el llegat del capital és la ruïna i la misèria per a amplies capes de la població a les ex/neocolònies és directament la mort.

Els creixents riscs ambientals en que es manega la industria extractiva es deriven de les condicions cada cop més extremes en que es localitzen els recursos no renovables degut al progressiu exhauriment dels mateixos. Val la pena recordar que la Comissió Internacional de Estratigrafia estudia incloure una nova divisió en l’escala del temps geològic degut al impacte de l’activitat humana: l’Antropocè. Doncs bé, es pot assegurar que el 90% d’aquest impacte en la Terra, inclosa l’atmosfera i el subsòl, ha tingut lloc durant els darrers 250 anys, coincidint amb l’extensió a escala global del capitalisme en totes les seves variants, privat, d’estat i mixte.

Pel que fa al fracking a Catalunya, cal recordar que la industria extractiva té mecanismes per minimitzar el impacte ambiental mitjançant solucions tècniques i econòmiques, i que és capaç de desplegar un enorme aparell ideològic recolzat pels mitjans de comunicació i l’acadèmia. La història recent n’és plena d’exemples en altres àmbits. La cançó seria: creació de llocs de treball, dinamització de la comarca, subministrament energètic assegurat i farem una piscina per a que es banyin els nens del poble. D’altra banda, alguns experts insinuen que el fracking s’ha de valorar tenint en compte la sostenibilitat energètica, és a dir, els aspectes mediambientals, econòmics i la seguretat d’abastament. Esmenten el cas del Regne Unit, on s’ha creat un organisme estatal que regula les explotacions mitjançant el fracking. Experts i polítics també assenyalen que permetre l’exploració no necessariament ha de conduir a l’explotació del recurs que s’explora. Finalment, diverses entitats ha demanat la prohibició del fracking a Catalunya i el trànsit cap a energies renovables.

La esgrimida sostenibilitat energètica sembla fàcilment assumible per qualsevol corporació. De fet, recorda vagament a la responsabilitat social corporativa de les grans corporacions: un instrument ideològic per legitimar davant de les classes mitges les seves pràctiques abusives. Pel que fa als possibles organismes reguladors estatals, ja sabem com funcionen: estan sotmesos a les pressions dels lobbies corporatius i sovint integren a personatges directament vinculats a les corporacions o que son habituals de les portes giratòries empresa-govern-acadèmia. A més, en la mesura que són organismes que depenen de l’estat de classe són funcionals als interessos de la classe dominant. Aquest és un aspecte que cal no oblidar i en el que mai s’insisteix prou, tant és així que la majoria de la gent pensa que l’estat i els governs burgesos actuen pel bé comú i no pel bé de la classe dominant. Que durant l’anomenat estat del benestar al món occidental l’estat burgès hagi transigit amb una sèrie de concessions envers la classe treballadora ha estat un fet insòlit en la història del capitalisme fruit d’un cúmul de circumstàncies difícilment repetibles: recuperació parcial de la taxa de benefici del capital després de la segona guerra mundial, existència d’un món colonial que permetia un intercanvi desigual quan no una apropiació directa i el resultat de la lluita de classes en clau interna, impulsada pels sindicats i partits de esquerres, i externa, amb l’existència d’un bloc socialista. Un cop canviades aquestes circumstàncies i en funció dels seus interessos, el capital i l’estat burgès que el representa trenca qualsevol pacte amb la classe treballadora i inicia un agressió en tota regla exemplificada en el període neoliberal. L’argument de que l’exploració no comporta necessariament una explotació resulta senzillament patètic. Com si l’exploració mitjançant el fracking fos una cosa innòcua sense cap intencionalitat (cap exploració ho és) i és tractés d’un senyor amb un termòmetre que mesura la temperatura de l’aire i no de la realització de pous horitzontals i d’assaigs amb l’objectiu d’avaluar els recursos disponibles.

En l’actual context de crisi global i d’exhauriment progressiu de les fonts d’energia renovables, el trànsit cap a un model basat en les energies renovables és no nomes desitjable sinó necessari. Ara bé, davant la parafernàlia ideològica de la sostenibilitat i les falses promeses de sobirania energètica esgrimides des de les corporacions, els experts i els mitjans de comunicació corresponents cal deixar unes quantes coses clares.

En primer lloc, és simplement una fal·làcia parlar de sostenibilitat dins el sistema capitalista, quan és un sistema intrínsecament insostenible que tendeix a exhaurir i empobrir tota mena de recurs natural per la seva pròpia dinàmica. El capital té per objectiu mercantilitzar totes i cadascuna de les esferes de la vida humana a fi i efecte d’obtenir el que realment li interessa de la mercaderia, el seu valor de canvi. El fet que tota mercaderia es configuri de manera inherent com a valor de canvi i valor de ús (utilitat concreta) és secundari pel capital. En la majoria dels casos el valor d’ús servirà per legitimar ideològicament la necessitat de produir la mercaderia en qüestió sota pressupòsits capitalistes. Així, les necessitats energètiques de l’esser humà son utilitzades pel capital com a argument ideològic que legitima la producció d’energia sota bases capitalistes. Argument que queda despullat en observar el sobreconsum energètic d’occident, que clarament excedeix les necessitats humanes, o amb obres faraòniques com la MAT, que tenen per objecte la venda de la sobreproducció d’energia (nuclear) francesa. En el primer cas, es tracta d’un sobreconsum induït, com així succeeix en moltes altres mercaderies, que no respon a veritables necessitats humanes sinó a les necessitats de reproducció ampliada i de rotació accelerada del capital, el qual magnifica necessitats humanes i les crea del no res si convé. En el segon cas, es tracta d’una mercaderia, produïda com a tal pel capital (francès), que determina la creació d’una infraestructura per tal de facilitar la seva venda i la realització del seu valor de canvi a nivell transnacional.

En segon lloc, torna a ser una fal·làcia cap mena de sobirania energètica dins el capitalisme, quan és un sistema que té com a estructura medul·lar la venda de la força de treball per part dels desposseïts i que, mitjançant un procés històric, ha aconseguit que una majoria creixent de la població mundial depengui de la venda de la seva força de treball per a poder sobreviure. Es del tot impensable cap mena de sobirania energètica si l’energia, sigui aquesta renovable o no, està en mans de les corporacions. La actual crisi posa de manifest el caràcter cada cop més rendista del capital degut a les dificultats que troba, de manera creixent històricament, en obtenir el seu benefici a partir de la plusvàlua del treball. Com va predir el vell Marx, la darrera revolució digital no ha fet sinó aguditzar aquest extrem i el caràcter antagònic entre el capital i el treball. Tot i així el sistema, en la característica fugida endavant, s’ha lliurat a les mans del Deu de la ciència i la tecnologia i floreixen els gurus reclamant més I+D com a única opció per sortir de la crisi global. Resulta doncs esfereïdor el panorama d’una energia renovable en poder de les corporacions. Només cal veure l’estafa de la factura de la llum per tenir una idea del tipus de dictadura al que s’estaria (s’està) sotmès. En el context actual en que es lliuren guerres indissimulades i es recolonitzen països pels recursos naturals cal recordar conflictes no tan llunyans com el del Congo, amb el rerefons de l’apropiació del coltan per part d’occident pel fet de contenir elements indispensables en la fabricació de components electrònics, per exemple per als mòbils de tercera generació. Doncs bé, es fàcil imaginar que l’energia renovable en mans de les corporacions, pel fet d’estar sotmesa a la consideració de mercaderia, comportaria escenaris bèl·lics similars a fi d’obtenir els components necessaris per a la fabricació de panells solars, bateries, etc. Sense anar més lluny, el liti, un element utilitzat en la fabricació de bateries, és objecte d’un interès creixent durant els darrers anys per part de les corporacions.

Si, com deia Marx, la missió històrica del capitalisme és el desenvolupament de les forces productives es pot ben assegurar que aquesta missió ja l’ha complert amb escreix. Un capitalisme senil, i tant de bo en fase terminal, és necessariament destructiu i demana una eutanàsia. El trànsit cap a energies renovables és perfectament viable com ho demostren nombroses experiències arreu d’Europa. Petits nuclis urbans poden ser pràcticament autosuficients a nivell energètic i fins i tot generar un excedent tot combinant l’energia solar, microeòlica, la biomassa i d’altres. Les grans aglomeracions urbanes també poden generar la seva pròpia energia, poden rebre el excedents produïts arreu i si calen infraestructures a més gran escala es pot estudiar la seva realització sota criteris no de mercat. Tot plegat, a més, afavoriria una reducció del consum que és indispensable. La sobirania energètica, la sostenibilitat i el trànsit cap a energies renovables tenen com a requisit imprescindible, però, que l’energia no tingui la consideració de mercaderia i que la propietat i gestió de la mateixa siguin col·lectives i no privades. També fora bo la col·laboració d’una comunitat científica menys preocupada en publicar papers i més implicada en aturar la creixent privatització del coneixement científic i tecnològic.

Carles Soriano és membre del Seminari Taifa i investigador del Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC

Categorías:Socio-ecología marxista Etiquetas:
  1. 19/02/2013 en 22:30

    El articulo parece muy interesante, pero tengo dificultade en traducirlo. Si hay version en ingles o castellano, les agradesco el envio.

  2. MC
    19/02/2013 en 23:31

    Estimado compañero, no existe versión en castellano pero puedes emplear el siguiente traductor: http://www.softcatala.org/traductor

  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: