Com veus Europa, des del punt de vista econòmic i de la dinàmica social, en comparació amb la Xina i l’Amèrica Llatina?

Tornar a Europa després de passar més de vint anys fora va ser com trobar-se un badall. Els anys noranta i la primera dècada d’aquest segle han estat soporífers socialment, de molta apatia social. Durant els anys vuitanta, el continent es trobava dividit entre dues amalgames estrambòtiques: capitalisme i democràcia a l’oest i socialisme i dictadura a l’est. La tensió entre aquestes amalgames moderava una mica el capitalisme a l’oest. Avui dia, Europa s’ha unificat, amb el resultat de més desigualtat i més explotació, tant a l’est com a l’oest. Però aquest canvi –que, evidentment, no ha estat igual a tots els països– no ha tingut contestació. A Espanya, per exemple, va tenir lloc el que jo anomeno asfaltatge intel·lectual de la societat: una certa americanització, un cert esperit carrincló de nou ric hipotecat… El resultat final va ser semblant a tot arreu: retrocés dels moviments socials i de la consciència crítica. Mentrestant, a la Xina, es vivia un avenç extraordinari de l’economia i de la contaminació, amb el procés d’urbanització més gran de la història. De l’Amèrica Llatina, només en puc parlar pel que he sentit, però és evident que hi ha hagut un desvetllament social que ha tingut conseqüències polítiques a mitja dotzena de països, amb el resultat d’una inusitada capacitat d’autonomia envers el veí gran del nord, els Estats Units, i un seguit d’iniciatives coordinades al sud, cosa que és nova i esperançadora.

Has citat aquesta frase de Merkel en un article: “Res no hauria de donar per fet que hi haurà un altre mig segle de pau i prosperitat a Europa”. La pots comentar?

L’estabilitat en què han viscut els europeus durant les darreres dues tres o generacions se sosté sobre unes bases molt fràgils, que ara la crisi ha posat en qüestió. Però, a Occident, no hi ha consciència que hi pot haver un esfondrament: el que va passar a l’URSS durant els anys noranta, a l’Argentina amb el corralito, o la normalitat de qualsevol nepalès mitjà, que és un esfondrament. Això fa que encara es balli sobre la coberta del Titànic. Quan parlo de crisi, em refereixo a un afer que té tres vessants. El primer és el financer: l’ensulsiada del castell de cartes piramidal, especulatiu i lladre. El segon és la conseqüència que té aquesta ensulsiada sobre l’economia real, amb empreses que tanquen, sectors inflats que es desinflen, gent que perd la feina i una generació de joves sense futur. El tercer vessant és el principal: es tracta de la crisi associada al canvi global antropogènic, del qual l’escalfament global és l’escenari més conegut i popular. Aquest tercer vessant és superior, perquè conté els altres i molt més. Al costat d’això, la crisi del neoliberalisme és una anècdota, gairebé una nota a peu de pàgina, com si diguéssim… El repte de la crisi neoliberal, quan va esclatar, l’any 2008, era aprofitar-la per afrontar tota la crisi en conjunt, amb una transició energètica, un canvi de model, de comptabilitat, de racionalitat econòmica, de relació amb el medi i, és clar, de valors. El que es va anomenar New Green Deal. No se sortirà d’aquesta crisi sense reformes estructurals i institucionals profundes, per a les quals cal un moviment social internacional fort.

La bombolla immobiliària espanyola va afavorir Alemanya. Què hi ha, darrere la propaganda contra els ‘dropos del sud’?

Per sobre de tot, la vana esperança que el país pot sortir il•lès de la crisi. Alemanya havia estat un país amb un relatiu anivellament social, com el Japó, amb un estat social generós i unes relacions laborals molt més decents que les de la mitjana europea. L’any 1990, l’annexió de l’RDA, que va costar un bilió d’euros, va posar fi a l’espantall comunista, que era el principal incentiu del model social alemany. El fet que els productes alemanys esdevinguessin més competitius a Europa i arreu del món es va assolir, en bona part, congelant salaris i generalitzant la precarietat laboral. Aquest desmuntatge social i laboral va contribuir a afirmar la potència exportadora alemanya, però va desequilibrar encara més l’interior de la zona euro. Amb l’entrada de l’euro, Alemanya hi va obtenir un superàvit comercial de 800.000 milions d’euros dins l’eurozona, la qual cosa va generar un forat equivalent als països menys competitius del grup. Les empreses alemanyes (no pas la població alemanya) van fer molts diners i van invertir gran part dels beneficis a l’exterior, capitalitzant l’estafa immobiliària dels Estats Units, la destrucció del litoral espanyol, bona part de les fantasies irlandeses o gregues, etc. Desentendre’s d’això i fer veure que la situació és el resultat del maniqueisme entre països virtuosos i països que tenen la mà foradada denota un desvergonyiment gran. La crisi la va desencadenar el sector privat, especialment els bancs que van finançar la piràmide immobiliària que es va esfondrar. El nacionalpopulisme, segons el qual el problema són uns països del sud malgastadors que “no van fer els deures” i on la gent corrent va viure “per sobre de les seves possibilitats”, permet que el govern alemany canalitzi el malcontentament dels contribuents alemanys pels centenars de milions transferits als bancs com a conseqüència de la irresponsabilitat d’aquests ens a l’hora d’invertir en el casino global. Reconèixer la realitat significaria revisar els darrers vint anys de política econòmica i social alemanya, que s’han venut com a reeixits i modèlics per a la resta d’Europa.

Però, que no ho van ser?

Només van ser reeixits per als empresaris i per als més rics. D’ençà de l’annexió de l’RDA, l’economia alemanya ha crescut prop d’un 30%, però el resultat no ha estat una prosperitat general, sinó un increment enorme de la desigualtat. Des de l’any 1990, els impostos als més rics han baixat un 10% i la imposició fiscal a la classe mitjana ha pujat un 13%; els salaris reals s’han reduït un 0,9% i els ingressos per benefici i patrimoni han augmentat un 36%. Des del punt de vista de la desnivellació social, avui dia, Alemanya és un país europeu normal: l’1% més ric de la població concentra el 23% de la riquesa (una relació semblant a la que hi havia als Estats Units l’any 2007) i el 10% més afavorit, el 60%, mentre que la meitat de la població només disposa del 2% de la riquesa.

Per què rebutgen els eurobons encara?

En part, perquè el govern alemany és hostatge de la seva pròpia llegenda populista. La llegenda diu que Alemanya és el gran pagador d’Europa, la gran víctima. La seva contribució als rescats europeus és, efectivament, la més gran en termes absoluts, però només perquè la seva economia i la seva població són les més grans. Això no ho diuen, de la mateixa manera que tampoc no diuen que han estat els beneficiaris més grans de l’existència de la moneda única. Però seria injust no afegir això: si l’actitud alemanya és obtusa, com hem de qualificar el disciplinat seguidisme masoquista dels governs de França, Espanya i la resta? A Espanya, ni tan sols hi ha hagut un mea culpa pel totxo. Cap aeroport inútil o cap actuació de destrucció del litoral no ha portat ningú a la presó. Ben al contrari, el discurs polític del PP reivindica aquella etapa de creixement. És una casa de bojos…

I sobre el perill dels populismes, que en l’àmbit econòmic presenten propostes que haurien d’haver arribat des de l’esquerra… ens trobem davant una repetició dels anys trenta?

Europa es troba en una divisòria. Alguna cosa es mourà, perquè s’ha creat un forat i hi ha una exigència de respondre davant la nova situació. Hom pot opinar sobre quina direcció prendran les coses. Hi ha indicis, tant de 1930 –augment del menyspreu vers el feble, el darwinisme social, el racisme i l’auge del discurs i la pràctica de l’extrema dreta– com de 1848, d’una primavera dels pobles de caràcter internacionalista, ciutadana i social. Però no ens enganyem: per a aquest segon escenari positiu, cal feina, compromís i organització. No n’hi ha prou amb l’espontaneisme festivonarcisista i el happening on line.

Tenint en compte com es prenen les decisions en relació amb les retallades a l’Estat espanyol o Itàlia, cap on anem? Van modificar la Constitució sense referèndum, ja no consulten la ciutadania sobre les noves retallades…

Una certa austeritat popular a canvi de desmuntar el casino podria haver estat acceptable, almenys als països més rics d’Europa, però l’intent de fer tornar Europa al segle XIX en els àmbits social i laboral sense tocar el casino i per decret, evidentment, no és democràtic. Trenca el que quedava del contracte social europeu de postguerra, allà on n’hi va haver. El fet d’imposar les polítiques d’ajustament ha rebentat la sobirania nacional, que, d’altra banda, mai no va governar ni decidir les principals qüestions econòmiques. Tot i que no totes les democràcies són iguals (a Noruega hi ha més democràcia que a Espanya; a Espanya n’hi ha més que a Rússia, i a Rússia més que a Haití), la democràcia realment existent té molt poc a veure amb el seu sentit genuí de poder popular. La tendència que avui governa Europa dissol fins i tot aquesta caricatura de democràcia. Tot això suposa un desafiament directe als pobles d’Europa, que esperem que es dirimeixi en una primavera rebel a l’estil de 1848 i no en un auge de l’extrema dreta, el militarisme i la irracionalitat. A Espanya, la tornada dels postfranquistes al govern és un incentiu per als moviments socials, perquè crea condicions més confortables per a una contestació ciutadana sense complexos de fer el joc a la dreta.

Com ha gestionat la crisi la Xina?

La Xina va ser l’únic país que era conscient que tenia una posició crítica dins la globalització abans que esclatés la crisi. L’any 2002, quan vaig arribar a Pequín, els seus dirigents ja pensaven en canviar el model i passar d’un model purament exportador, molt dependent del mercat global i exposat a les seves atzagaiades, a un de més endogen, basat en el consum intern. Per a això, calia invertir més en la població pobra, perquè aquesta pogués consumir i alimentar l’esquema nou. Ara, la Xina es proposa crear un sistema de seguretat social per a la seva enorme població. Si durant els anys noranta feia experiments capitalistes a regions determinades, ara hi ha experiments socials –com el de Chongqing– que recuperen un cert discurs maoista anivellador. Tot això, juntament amb la supremacia de l’àmbit polític i amb el control que té el partit sobre les finances (el cap del Banc Central és nomenat pel partit i els caps dels bancs principals són membres del Comitè Central), li permet un cert control de la situació i una capacitat de joc més gran que la que hi ha a Occident. Dit això, cal recordar el més important: el fet que el país presenti les contradiccions planetàries en el grau màxim de concentració. Si el creixement s’atura, el país pot inaugurar un altre desordre gran (da luan), un concepte xinès semblant al rus smuta, que descriu les etapes de caos que marquen les fites de la seva història.

Al teu llibre sobre la Xina, dius que “el nostre esdevenidor depèn de la Xina, on trobem representats tots els problemes de la crisi”.

Al llibre, intento presentar un país que és paradigma de la crisi mundial, la qual cosa em sembla més realista i adient que recrear-se en les llegendes de la “nova amenaça xinesa” i la “pròxima superpotència hegemònica” que ens ven el mainstream mediàtic. L’expansió desenvolupista xinesa palesa, en darrera instància, que l’economia mundial inventada per Occident és inviable. Els èxits xinesos dels darrers trenta anys s’han dut a terme sobre models en crisi, cosa que conté més certeses que no pas sospites sobre el fet que inclouen molts desastres. El que dic és que, si els xinesos aconsegueixen sortir de la crisi antropogènica, de la crisi civilitzatòria mundial, tot i el desavantatge palès quant a població, recursos, etc., aleshores, això vol dir que tota la resta també en podem sortir. Aquesta és la gran actualitat de la Xina que dóna títol al llibre.
[Publicat a la Directa 269 del 18 d’abril de 2012]