Jon E. Illescas ha publicat el llibre ‘La dictadura del videoclip: Industria musical y sueños prefabricados’, una oportunitat per entendre com es basteix l’hegemonia del capitalisme en l’àmbit cultural.

“Estic llegint El Capital de Carlos Marx perquè, amb aquesta crisi econòmica mundial, tothom està parlant d’ell i em vaig dir: ‘he de llegir-lo’”. Aquesta revelació del cantant Juanes obre les 450 pàgines de La dictadura del videoclip, una recerca cultural ambiciosa sobre l’engranatge del videoclip. El sociòleg Jon E. Illescas ofereix una anàlisi basada en Marx de la mercaderia cultural per antonomàsia, campiona indiscutible a Youtube i Twitter i als espais d’oci i consum. Segons explica, el projecte neix d’una inquietud: “Entendre el mecanisme que explica els salaris elevats de les figures més mediàtiques”. Un fort esperit pedagògic i un seriós sentit del humor, reforçat per les il·lustracions de Miguel Brieva, ens acompanyaran durant el recorregut pels racons de les indústries de la consciència.

Propietat, videoclips i reclutament“La qüestió de la propietat és fonamental a la indústria cultural”, afirma Illescas. La fi de la dècada dels anys 90 del segle XX coincideix amb l’absorció de la producció musical, que esdevé una part més del negoci de les grans corporacions: “Des del minut zero, la producció musical s’orienta a guanyar diners”, apunta. La recerca del màxim rendiment explica la desaparició de l’instrument musical a favor de l’enginyeria del so, que converteix la música de masses en un producte homogeni i neurològicament còmode per l’oïda. “Abans, de cada onze cançons produïdes, només una era un èxit; des de fa cinc anys, hi ha un èxit cada cinc cançons”, diu l’autor, que explica que la seguretat de la inversió ha fet que aquesta opció sigui atractiva com a via pel rentat de narcodòlars.

Desgranant les fases de la producció i la distribució audiovisuals hegemòniques, l’autor remarca el poder de “creació de consciència” d’aquesta mercaderia entre el jovent. I la subtilesa no abunda. És el cas del videoclip “Work B**ch” (200 milions de reproduccions a Youtube), on Britney Spears balla al ritme d’un agressiu missatge de classe: “Vols un Maserati? Curra-t’ho, puta!”. Amb el doble de reproduccions, trobem la declaració de guerra de Katy Perry a “Part of me”: un publireportatge pel reclutament militar. La cantant, desconsolada per una ruptura amorosa, troba el sentit de la seva vida en llegir a una gasolinera white trash: “Totes les dones són creades igual i algunes esdevenen marines”.

Allà on mana el capital no calen conspiracions

“L’aparent perfecció del videoclip hegemònic es podria confondre amb una conspiració a l’ombra, podrien pensar algunes lectores”. Davant aquesta observació, l’autor, de la mà de Marx, Eagleton, Gramsci i Vigotsky, explica: “Les persones solen personificar processos i productes estructurals del sistema. Sí que hi ha mecanismes explícits de censura, com la llista de cançons prohibides arran els atemptats de l’11-S, però, en general, es produeix una censura gairebé automàtica, de promoció i reproducció d’uns patrons en detriment d’altres”.

Tot i això, la mà invisible del mercat audiovisual també pren decisions antieconòmiques, per acció o per omissió. El descontentament amb el sistema arran de la crisi ha creat un mercat per “una superestrella que tingui un contingut social bàsic, del sentit comú”, considera Illescas, però aquest nínxol roman buit. Per altra banda, la multinacional H&M va fer una retirada massiva d’una línia de samarretes que evocaven l’expropiació de queviures duta a terme pel Sindicat Andalús de Treballadors l’any 2012.

Del filantrocapitalisme a la sobirania popular musical

Entre les vint biografies crítiques incloses al volum, destaca la de Shakira. Aquesta cantant ha encunyat el concepte de filantrocapitalisme, una proposta per la patronal del sector orientada a “aplicar mètodes de negoci a la filantropia i cridar el sector privat per abordar els assumptes que el govern no cobreix”, específicament en l’àmbit de l’educació. Illescas acompanya l’obra amb propostes de transició i de ruptura orientades a la “nutrició cultural”. Evocant l’exemple de les productores de cinema del Partit Comunista Francès dels anys 1970, posa èmfasi en la necessitat d’educar el consum i democratitzar la producció i la distribució audiovisuals.

Resenya d’Isabel Benítez.

Font: La Directa